16 novembre 2010

Consisteix en l’aparició de símptomes després d’un fet que angoixa o causa estrès més enllà de les experiències humanes habituals (per exemple, més enllà de les experiències comunes de dol per la pèrdua d’un ésser estimat, d’una malaltia crònica, de pèrdues materials o de conflictes de parella).

Les circumstàncies que causen aquest trastorn han de ser veritablement angoixants per a qualsevol persona i són viscudes amb sentiments de por, terror i desemparament.

Els símptomes inclouen el record repetitiu i indesitjat del fet traumàtic, l’eludiment d’estímuls associats amb el fet traumàtic o l’entumiment afectiu (anestèsia afectiva) i l’augment de l’excitabilitat del sistema nerviós central.

Exemple.- Haver estat protagonista d’un fet violent: un accident de trànsit amb resultat de mort, una catástrofe natural, un acte terrorista, un crim.

El tractament no és senzill i, molt sovint, no està a l’abast dels professionals d’atenció primària.

Pel seu tractament cal la intervenció d’un equip de salut multidisciplinari i una bona connexió amb l’escola o amb el lloc de treball.

El tractament es sol basar en tècniques de psicoteràpia i, en ocasions, l’ús de fàrmacs. Per tant, caldrà fer una “derivació acompanyada” als serveis de salut mental.

El que més interessa ressaltar és que el profesional d’atenció primària ha de conèixer l’existència dels traumes psicològics secundaris a una situación traumàtica. La senzilla capacitat per escoltar l’adolescent i la seva família ja és un important primer pas en el procés terapèutic i suposa més possibilitats d’èxit en el procés de derivació cap els serveis sociosanitaris adients.

Cal tenir present aquest quadre davant d’un adolescent que acudeix a consulta amb uns símptomes confosos, físics i psicosomàtics, sense que expliqui la història del seu trauma.

http://www.gencat.cat/salut/depsalut/pdf/actuadoles.pdf

12 novembre 2010

Es tracta de la identificació acusada i persistent amb l’altre sexe, que es manifesta pel desig de ser de l’altre sexe, preferència per posar-se roba de l’altre sexe, pel paper de l’altre sexe o fantasies de pertànyer a l’altre sexe, desig intens de participar en els jocs i activitats de companys de l’altre sexe, així com la convicció d’experimentar les reaccions i les sensacions típiques de l’altre sexe.

També s’observa malestar persistent pel propi sexe i sentiments d’inadequació amb el seu rol i creença d’haver nascut amb el sexe equivocat.

És important comprendre que aquest problema no es pot considerar una malaltia i que l’abordatge és ajudar l’adolescent amb les dificultats d’afrontament de la situació (per a ell mateix, per la família i pels amics) i amb els trastorns comòrbids que presenti.

Davant de la sospita de qualsevol dels trastorns psiquiàtrics comentats és fonamental remetre el pacient amb urgència a tractament psiquiàtric i psicològic en un centre especialitzat.

Per part del professionals de la salut és important donar suport al pacient i a la familia perquè comprenguin i afrontin de la millor manera possible el problema i col·laborin en el tractament de forma adequada.

http://www.gencat.cat/salut/depsalut/pdf/actuadoles.pdf

5 novembre 2010

El trastorn esquizofrènic es caracteritza per idees delirants (ser perseguit, controlat, tenir alguna missió al món), al·lucinacions (especialmente sentir veus que vénen de fora del seu cap), llenguatge i comportament desorganitzat i/o símptomes negatius, com aplanament afectiu o pobresa de pensament.

Tot això ha de durar un temps mínim de 6 mesos per poder diagnosticar una esquizofrènia; sinó, es considera trastorn esquizofreniforme i s’espera l’evolució posterior.

L’esquizofrènia pot ser de tipus paranoide, en que predominen les idees delirants, de tipus desorganitzat, amb llenguatge i comportament desorganitzats, o de tipus catatònic, en que predomina la immobilitat motora i el negativisme extrem amb moviments estereotipats.

La prevalença està en aproximadament l’1% de la població general d’adolescents i joves.

Un trastorn que convé tenir en compte és el trastorn psicòtic induït per substàncies, en que es produeixen idees delirants i al·lucinacions, però hi ha proves (la història clínica, l’exploració física, els exàmens de laboratori) de que l’últim mes hi ha hagut intoxicació o abstinència de substàncies (alcohol, al·lucinògens, amfetamines, cocaïna, cannabis, inhalants) o consum d’un medicament que estigui etiològicament relacionat amb l’alteració.

http://www.gencat.cat/salut/depsalut/pdf/actuadoles.pdf

28 octubre 2010

Els trastorns d’ansietat poden ser de diferents tipus.

– Crisis d’angoixa.- episodis de por i malestar intensos amb palpitacions, sudoració, tremolor, sensació d’ofec i opressió toràcica.

– Agorafòbia.- ansietat en llocs o situacions d’on pot ser difícil escapar o rebre ajuda, com cues, multituds, autobús o metro, estar sol fora de casa.

– Fòbia específica.- por excessiva o irracional a un objecte o situació específics, com volar, animals, injeccion; Fòbia social.- por intensa i persistent a situacions socials, com reunions, parlar en públic; Trastorn per estrès posttraumàtic.- després d’un esdeveniment traumàtic en que s’ha experimentat por, desesperança, horror intens, etc., el subjecte segueix presentat records i somnis persistents, sensació de que torna a passar el mateix i, per tant, realitza esforços per evitar les activitats o els llocs que li recordin l’esdeveniment.

– Trastorn per ansietat generalitzada.- preocupació excessiva per molts esdeveniments, activitats amb símptomes físics i deteriorament de les activitats habituals.

Hi ha 2 trastorns d’ansietat que es donen amb freqüència en l’adolescència:

1. L’ansietat per separació es caracteritza per l’ansietat excessiva davant de la separació respecte a la llar o de les persones amb les que l’adolescent està vinculat (com els pares), i té preocupació excesiva per perdre’ls o que pateixin algun mal o accident.


2. Els nens i adolescents amb fòbia escolar presenten una elevada ansietat davant de l’idea d’anar a l’escola. Es queden a casa encara que els pares intenten per tots els mitjans que hi vagin; també pot donar-se sense que hi hagi ansietat per separació, però solen ser pacients que busquen situacions que els donin seguretat.

21 octubre 2010

Sota aquest diagnòstic s’engloba tot un grup de problemes conductuals i emocionals, més freqüents en homes (de 4 a 12 vegades) i que es caracteritzen per presentar-se de forma persistent i repetida (més de 6 mesos):
– Serioses dificultats per mantenir conductes adequades a les expectatives de les figures d’autoritat (pares, mestres).
– Falta repetida de respecte als drets.
– Falta de cooperació, desafiament i comportament hostil cap a les figures d’autoritat.
Aquests trastorns, que poden començar abans dels 10 anys d’edat (la qual cosa comporta pitjor pronòstic), es solen presentar com:
– Agressió a persones o animals (amenaçar, barallar- se, ser cruel amb els animals).
– Destrucció de propietats (iniciar focs, destruir una cabina telefònica).
– Enganys, mentides o robatoris (agafar el cotxe d’un altre, robar en una botiga, mentir per aconseguir un benefici).
– Greu violació de les normes (“fugar-se”, “fer campana”, arribar tard a casa).
– Conductes d’oposició i desafiament (discussions, insults, desafiaments).

2 novembre 2010

El trastorn obsessiu-compulsiu està classificat també com a trastorn d’ansietat, però per les seves especials característiques es considera apart.

Es caracteritza per la presència d’obsessions i compulsions. Les obsessions són idees, pensaments, imatges i impulsos (per exemple, una persona religiosa que té continuats pensaments blasfems) persistents que, en principi, s’experimenten com a invasius i sense sentit (encara que en els nens no sempre es viuen com a invasius). El subjecte intenta ignorar-los, suprimir-los o neutralitzar- los amb una altra idea o acció i reconeix que aquests pensaments són producte de la seva ment.

Les compulsions són comportaments o actes mentals repetitius (rentat de mans, ordenar objectes, comprovar, contar, repetir paraules en silenci) que el subjecte se sent obligat a realitzar en resposta a una obsessió o d’una forma concreta que ha de seguir exactament.

L’objectiu d’aquests comportaments és reduir el malestar o prevenir algun esdeveniment negatiu encara que no tinguin cap relació.

La prevalença entre nens i adolescents oscil·la, segons els estudis, entre el 0,2 i l’1,2% en la población clínica.

http://www.gencat.cat/salut/depsalut/pdf/actuadoles.pdf

25 octubre 2010

Les mateixes paraules ja ens donen idea del que és. És diu així del comportament problemàtic, persistent (més de 6 mesos) i repetitiu d’un infant o adolescent. La OMS la defineix així: "els trastorns dissocials es caracteritzen per una forma persistent i reiterada de comportament dissocial, agressiu o retador que en els seus graus més extrems pot arribar a violacions de les normes, més del que seria acceptable pel caràcter i l'edat de l'individu afectat i les característiques de la societat en la que viu".

Serien aquells que tendeixen a molestar als altres, i a saltar-se les normes més bàsiques. És habitual per a ells que faltin al respecte, enganyar, desafiar, a cops poden ser agressius, envers animals o persones, trencar coses, cometre furts. Partim de la idea de que el TC no és una malaltia com a tal. Però si que és un problema de salut que es tracta, i un repte pels educadors que necessiten aplicar tècniques i recursos diferents.

Sabem que te causes biològiques, psicològiques i socials. Que és mes freqüent en nois que en noies. Aquestes conductes poden aparèixer abans dels 10 anys. Les persones anem construint la personalitat gradualment, primer tenim un propi concepte del nostres cos, que l’adquirim quan som ben petits i amb l’ajuda del afecte dels nostres pares, i després, tot relacionant-nos amb els altres, primer amb la família i després en àmbits més grans, escola o amics, anem aprenent a relacionar-nos i a sentir-nos acceptats i estimats, aprenem qui som que volem, i aprenem de les situacions a vegades negatives a adaptar-nos i a respondre positivament a l’adversitat. Com veieu aquest procés és gradual i necessitem dels altres per ansar-lo construint.

La conducta és doncs producte d’aquest aprenentatge. I diríem que és la forma particular que te la persona per a manifestar-se en les relacions amb els altres. En les persones amb trastorns de la conducta tenim ja problemes en tot a quest aprenentatge, ja des del concepte del propi cos i de qui sóc i impedeix la correcta relació amb els altres, ja a nivell afectiu, no troben un valor d’existència per l’altre.

• Tenen una concepció de vida de tensió, de malestar, inadequat; estan descol∙locats, senten que no tenen un espai propi i estan malament en el món. És un sentiment mòrbid, dolorós i entristidor. Manifesta una dificultat de maduració emocional i de créixer com a persona. Els és difícil la formació de la personalitat, i l’aprenentatge, ja que són emocionalment incompetents.


• Els costa molt l’adversitat, no saben que fer amb la frustració, no aprenen com expressar els sentiments, tenen problemes en les relacions amb els altres, i no saben com resoldre problemes de vida.


• Fan les coses impulsivament, sense pensar-les, i sense ser en realitat volgudes, tot i ser repetitives, a ells mateixos els estranya la conducta.


• Cal tenir en conte que són persones que pateixen molt, i que cal ajudar-los per tal que aprenguin a desenvolupar-se en el món i a construir-se com a persones.

20 octubre 2010

Dijous dia 21 d’octubre, després del telenotícies del vespre, els nostres tertulians ens parlaran dels “Trastorns de la Conducta”

Jaume Carbonés, Director EAP Osona

Joan Cartanyà, metge de família del servei de pediatra ABS Vic Nord

Lali Sanjosé, infermera ABS Vic Sud i programa salut i escola.